La serrana de Tormantos, de la Vera o del Monfragüe és un personatge d'un mite molt estès per tota Extremadura, especialment a la zona de Monfragüe pels riberes del Tajo i per la Vall del Jerte i la Vora, d'on l'suposa originària i on perviu el personatge en tota la seva dimensió mítica, igual que per altres zones, on és coneguda per haver-se estès les versions del romanç de la Serrana per tota la Península Ibèrica (incloent Portugal) i l'Arxipèlag Canari.
Es tractaria d'una bella dona amb aparença de caçadora o d'amazona de força sobrehumana i certes característiques sobrenaturals que viu a les muntanyes i porta els homes amb els que es creua a la seva cova per matar-los (sovint després de emborracharlos o haver fet el amor) i guardar els ossos a la cova.
Posseeix certa relació amb la tradició de les "serranillas" medievals, al que s'afegirien altres components mítics per forjar el mite actual de la Serrana.
El personatge ha acabat derivant en diverses manifestacions, podent-se distingir entre la Serrana de la Vera com a mite, la Serrana com a personatge dels romanços, la Serrana de les diverses interpretacions d'aquesta tradició oral i la Serrana com a personatge de la literatura (especialment del Segle d'Or).
En un assaig de Juliol Car Baroja sobre la Serrana es plantejava la qüestió de no molt difícil solució sobre si la Serrana era una realitat històrica mitificada o un mite transformat en realitat historificada. Multitud d'estudiosos han interpretat a la Serrana de forma històrica i fins i tot han intentat buscar-li una identitat històrica de carn i ossos a la Serrana. Una cosa que en alguns casos ha assumit el poble, que, en les zones on el mite es troba més arrelat, el mateix atorga característiques sobrenaturals a la Serrana semblants a les d'altres éssers mitològics d'altres cultures, que parla de conèixer la identitat de la serrana, en quina època va viure, a quina casa o quina era la seva família. En canvi, alguns estudiosos actuals assenyalen el seu probable origen mític primitiu, com ja va apuntar Car Baroja.
Cançó:
En Garganta de la Olla, legua y media de Plasencia,
habitaba una serrana alta, rubia y sandunguera.
Para y media de cintura, cuarta y media de muñeca,
los cabellos que tenía hasta los chancos le llegan.
Cuando tenía ganas de agua se subía a las altas peñas,
cuando tenía ganas de hombre se bajaba de la Sierra.
Vio venir a un serranillo con una carga de leña,
lo ha cogido de la mano y a la cueva se lo lleva.
No lo lleva por caminos ni tampoco por veredas,
lo lleva por altos montes para que nadie los vea.
Ya trataron de hacer lumbre con huesos y calaveras
de los hombres que ha matado aquella terrible fiera.
Ya trataron de cenar una riquísima cena
Bebe, serranillo, bebe agua de esa calavera,
que puede ser que algún día otro por la tuya beba.
Ya trataron de acostarse, le mandó cerrar la puerta,
y el serrano como pudo la ha dejado medio abierta.
Cuando la sintió dormir se ha salido para afuera,
media legua lleva andando sin revolver la cabeza.
Cuando lo ha echado de menos, ha salido para afuera,
puso una piedra en la loma, que pesaba arroba y media.
Con el aire que llevaba le ha tumbado la montera
y si no es por una encina le derriba la cabeza.
Vuelve, serranillo, vuelve, vuelve a buscar la montera,
Si se pierde, que se pierda, no me importa la montera,
mi madre me compra otra y si no me estoy sin ella.
Por Dios te pido, serrano, que no descubras mi cueva,
que si acaso la descubres te he de cortar la cabeza.
Tu padre será el caballo, tu madre será la yegua
y tú serás el potrito que relinchas por la Sierra.
No hay comentarios:
Publicar un comentario